QUE VOLEN AQUESTA GENT, QUE TRUQUEN DE MATINADA?

El dit amenaçador de Rajoy

Ja fa anys que la Maria del Mar Bonet ho cantava preguntant-se perquè l’estat actuava indiscrimidament passant-se els drets de la llibertat de les persones per l’arc del triomf.
Potser caldrà tornar a abanderar aquesta cançó, quan vèiem que cada divendres Rajoy i sus muchachos apareixen a la sala de premsa de la Moncloa a desitjar-nos un bon cap de setmana; entren al menjador de casa mentre ens van retallant drets, ens buiden la cartera i entonen que la solució és tornar a la “Una grande i libre”.

I mentre, es plantegen si intervenen econòmicament Catalunya, si tornen a passar el ribot sobre els nostres drets sobirans i es posen el pegat a l’ull i la pota de fusta quan han d’acomplir el que la llei diu sobre els pagaments que ens deuen. A Catalunya sembla que la única mesura que es pot prendre és la de les tisores. La gran solució pel país: el dogma de retallar! .

L’Artur Mas va estudiar a l’Aula Escola Europea, suposo que en aquest centre privat devia rebre lliçons de “corte y confección” per la seva destresa amb les tisores, potser haurien estat més profitoses lliçons de “empenta i coratge” perquè fos capaç de donar el cop de puny decisiu sobre la taula enlloc de seguir retallant a tots els catalans.

Aquesta darrera setmana hem tingut el tercer capítol; segons el nostre President, el més dolorós. Mesures de ràpida aplicació com la taxa per la Formació professional, mentre que el semianunci de recuperar l’impost de successions pels més rics no serà d’aplicació ràpida.  Aquesta mesura recaptatòria pot esperar a l’any vinent.  Cínic potser? Con no volen que els Catalans ens indignem.

A Catalunya portem tres anys aplicant el dogma de les retallades. Un dogma que no serveix ni per complir l’objectiu de reducció del dèficit que diu perseguir. Catalunya haurà retallat en tres anys 5.100 Milions, una quantitat que equival al 16,7% del pressupost.

Prou retallades

El resultat haurà estat el tancament de línies a les escoles, quiròfans i ambulatoris, el co-pagament dels medicaments, l’augment de les matrícules universitàries i de la FP, el preu de les escoles bressol, l’eliminació del suport a les entitats del tercer sector social, etc.

A Catalunya per culpa de l’estructura i el funcionament de l’Estat Espanyol paguem el doble i retallem el triple per la debilitat política i la falta de coratge del govern de la Generalitat.
Ara ens toca retallar 1.500 Milions a un pressupost pel 2012 de 29.700 Milions, que al 2010 era de 32.500 Milions. L’espoli fiscal ha deixat el país sense capacitat inversora, i el que és pitjor, sense rumb a l’hora de sortir de la crisi. El Govern no aporta cap idea, ni cap iniciativa en favor del creixement.

I mentrestant seguim sense plantar-nos com a país. És urgent que ens plantem i prenguem el control dels nostres propis recursos. Senyor Mas, cal que la valentia política l’adreci a Madrid, i no pas contra la gent del país.

VALLS FA UN PAS ENDAVANT COM A CIUTAT

Els alumnes de l'escola de música Robert Gerhard van iniciar l'acte.

El passat dimarts a la sala de plens de l’ajuntament de Valls es féu l’acte de lliurament dels títols de reconeixement Ciutat de Valls. Aquest és el segon any que és fa, es va iniciar l’any 2010. L’acte pretén reconèixer a ciutadans i entitats que per la seva trajectòria han fet ciutat. Ja era hora que es comencés a valorar i tractar com es mereixen tants i tants ciutadans que han fet que Valls sigui el que és.

Valls sempre ha estat una ciutat que ha viscut d’esquena als seus.  Aquí la famosa frase de “ningú és profeta a casa seva” es fa realitat d’una forma exagerada. Tenim una forma de fer que no valora la feina dels nostres ciutadans, entitats i associacions. Molts cops ens emmirallem en el que fan a altres ciutats i altres persones i no som capaços de positivar el que fem com a ciutat.

Jo vaig tenir l’honor d’instruir l’expedient del Lluís Figuerola i Ortiga, una persona que va portar des de petit el teatre a la sang i va contribuir a normalitzar el fet teatral a Valls en temps difícils pel català. Ell com molts altres dels protagonistes de l’acte de dimarts, han estat oblidats durant anys per la ciutat, gent que ha triomfat a mig món com el Jaume Solé, altres que han fet una tasca silenciosa i constant per la ciutat com el Domingo Solé,  treballant pel nostre patrimoni arqueològic i que no ha vist mai que Valls fes un gest per donar-lo a conèixer.  I tots els altres protagonistes de l’acte, La Josefina Ferré, el Rogeli Montalà, el Josep M Torné, el Josep Gatell i la Coral Cors Alegres que han treballat sempre pensant en Valls.

Vull felicitar l’empenta que l’equip de govern ha donat a aquest acte i la seva voluntat de seguir per aquest camí. Com bé va cloure l’alcalde: “ Valls som el que som per la feina que fem tots de forma individual i que fa créixer el col·lectiu que som com a Ciutat” La llàstima és que l’acte va haver de reconèixer a 4 persones a títol pòstum, aquest és el peatge que la ciutat ha de pagar pels anys d’endarreriment que porta en la tasca de reconèixer aquesta feina individual dels ciutadans  de Valls.  Esperem que la continuïtat de l’acte, faci que puguem reconèixer les trajectòries personals i col·lectives en vida.

Tant de bo aquesta manera de fer s’estengui entre tots els vallencs i vallenques i comencem a estimar amb força el que tenim i el que som, sentint-nos orgullosos del que es cou i es fa  a la nostra ciutat. Perquè aquesta actitud ens ajudarà  a progressar.

Si extrapoléssim aquesta actitud d’orgull de ciutat a tots els àmbits: comercial, industrial, cultural, associatiu, intel·lectual…  tindríem més força com a capital interior del Camp de Tarragona, perquè si no creiem en nosaltres mateixos qui voleu que hi cregui.

Per posar un exemple, l’altre dia en el seu  Blog el Sergi Ribé parlava dels cinemes de Valls, que tots els reivindicàvem i pocs els usem, ara bé si tanquen tornarem a posar el crit al cel. Si enlloc de queixar-nos tant i dir que a Reus i a Tarragona estan millor els cinemes o el comerç, i consumíssim més a Valls, potser com a Ciutat avançaríem.

També se’ns ha dit molt que som un poble de capelletes, quan es porta a terme una nova iniciativa, sempre hi ha algú no la veu del tot bé i n’engega una altra de similar, sense ser capaços de sumar-nos tots en el projecte per fer-lo millor. El darrer exemple el podem trobar amb el bou, tants anys sense i ara en tindrem dos! Com en molts altres àmbits que també en tenim dos o més.

Si enlloc de generar dualitats en els projectes per fer el complementari de tot, fóssim capaços de sumar-nos i anar tots a una, no ens seria tant difícil reconèixer el talent i l’excel·lència dels nostres conciutadans per sobre de les diferències que hi tenim.

Espero que aquest camí que hem iniciat en el reconeixement dels nostres conciutadans i entitats, s’encomani en les nostres actituds del dia a dia.

Enllaç al Blog del Sergi Ribé

EL TANCAMENT D’ONA VALLS: UN PAS MÉS EN EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ

L’actual equip de govern de Convergència i Unió està obsessionat amb el control de la informació, de fet deu ser una consigna de partit, només cal veure el que està fent CiU a l’actualitat amb TV3 i Catalunya Ràdio on fa fora professionals independents ideològicament i hi posa servidors del partit per controlar la informació, la darrera perla és el nou director de Catalunya Ràdio, que és militant d’Unió.

Sembla que aquestes consignes fa temps que també planen per Valls. El 23 d’abril, de cop i volta es  va ordenar silenciar la ràdio municipal. El director de la ràdio, un dels càrrecs de confiança de l’equip de govern, es reuneix a les 2 del migdia amb els dos treballadors;  els hi comunica el tancament i que apaguin el senyal de l’emissora. Els que estàvem escoltant Ona Valls, vam assistir a la tancada d’emissió de la ràdio de Valls. Sense un comiat, sense una explicació, deixant amb la paraula a la boca a la vora de trenta col·laboradors que participen en la programació setmanal amb més de 18 programes diferents. Un projecte que va néixer l’any 1998 i que durant 14 anys ha anat informant als ciutadans de Valls de l’actualitat.

Els col·laboradors, els oients i la ciutadania es pregunten què passa? Perquè s’ha de tancar? I l’equip de govern ens explica que cal fer ajustos econòmics, retallar despeses… Un servidor ha gratat una mica la crosta de les informacions per separar la realitat de la demagògia.

L’estalvi econòmic sempre és relatiu, depèn de l’interès que es té per gastar en una cosa o en una altra. Com deia a l’inici, Convergència i Unió té una veritable  obsessió pel control de la informació, de fet des de la passada legislatura l’equip de govern s’ha anat rodejant de càrrecs de confiança especialitzats en comunicació, oratòria, politòlegs i desenvolupadors de campanyes electorals. No tenim diners per pagar el sou dels dos treballadors de la ràdio que no arriba a 54.000€ anuals  amb el cost de seguretat social inclòs,  però sí per pagar un assessor de comunicació que ens costa 62.400€. No és demagògic estalviar dos sou que no arriben als 1300€ mensuals i gastar més de 167.000€ anuals en tres càrrecs de confiança que elaboren el discurs polític, cuinen la informació que ha d’arribar al ciutadà, dissenyen l’estratègia comunicativa enfocada als rendiments electorals. Es veu que aquests diners dels ciutadans de Valls estan ben destinats; és clar,  m’oblidava que per CIU, la permanència al govern de la ciutat és la prioritat informativa.

Podem posar un altre exemple, Valls es gasta 87.000 € en el consorci de Tac 12. Podem pensar que és una inversió per difondre i promocionar la nostra ciutat al Camp de Tarragona, però a més, contracten un càrrec de confiança que ens costa 42.250€ per generar el 80% de les notícies de Valls que surten a Tac 12. Creieu que la informació serà plural, no partidista, o bé es tractarà d’informació esbiaixada i de l’interès de l’equip de govern?

Aquesta obsessió per preparar i controlar la informació que es dóna als ciutadans és una clara manipulació política que sofrim tots els ciutadans, que només veuen les coses des d’un punt de vista.

També ens podem preguntar per què no s’ha intentat durant aquests anys que hi hagués publicitat a la ràdio i així reduir els costos? Potser no interessava donar-li viabilitat, en la passada legislatura es van rebutjar ofertes de publicitat del Corte Inglés i de Carrefour.

El nostre alcalde insisteix molt que Valls som tots i que entre tots s’ha de fer ciutat. Doncs la ràdio fa 14 anys que fa ciutat, durant aquest anys han estat moltes les iniciatives que s’ha tirat endavant. Una d’elles ha estat Escoles en Ona, un ambiciós projecte dedicat a que els escolars elaborin el seu programa i que està en antena setmanalment els dimecres a les 12. Que devien pensar els escolars que van arribar dimecres passat a la ràdio i van haver de marxar perquè s’havia tancat.

Podríem repassar molts dels programes que s’han fet i molts col·laboradors que hi han passat, ciutadans que desinteressadament dediquen part del seu temps a difondre què es cou a la Ciutat: en tema d’esports al Pilotades, posant-nos al dia del que fan les entitats a Valls, donant-nos informació cultural, de cinema, de llibres, de castells…  Un altre apartat prou important és la col·laboració de molts comerciants de Valls que oferien consell i ens explicaven coses de cuina, estètica, d’animals de companyia, de viatges, de medi ambient, de consums, de llibres…

Si això no es fer ciutat que algú m’expliqui què és!. I el darrer exemple que posaré és per llogar-hi cadires. Tots sabem que reivindiquem Valls com a Ciutat bressol dels castells  i que l’alcalde sempre parla dels castells com un fetd’identitat dels vallencs. Valls comptava amb un programa radiofònic Plaça Castellera que feia Ona Valls i que s’escoltava a tot Catalunya a través de Com Ràdio, la desídia i la falta d’inversió  va  fer que durant la passada legislatura es deixés de fer. Sabeu qui el fa ara per tot Catalunya? Ràdio Vilafranca.

Potser aquests diners dedicats a la ràdio no estaven malbaratats, potser son una millor inversió per la ciutat que gastar els diners amb el control de la informació.

Salvem Ona Valls

SE LI VA MORIR EL MALALT ENTRE LES MANS

Carrer St. Antoni avui, en plena decadència.

No hi ha res pitjor que un malalt se’t mori a les teves pròpies mans, una barreja d’impotència, ineficàcia, culpabilitat i fatalitat. Això és el que ens està passant a Valls amb el comerç. El comerç està malalt i aquesta infecció  es va estenent com una veritable pesta negra per la ciutat, davant la ineficàcia del nostre ajuntament.

Jo vaig néixer al carrer St. Antoni, un veritable eix comercial. Lluny d’aquella època en que jo jugava en un carrer amb 6 forns de pa, 5 perruqueries i barberies, 4 carnisseries, 3 botigues de roba, un carrer on hi trobaves un fuster, una pensió, una ferreteria, una farmàcia, una tintoreria i fins i tot un taller de bicicletes i motos. Si no em falla la memòria hi havia més de 38 establiments comercials, avui arribem escassament a la dotzena. La mateixa reflexió la podríem  fer del carrer de la Peixateria, Forn Nou, Major, Carnisseria, plaça de l’Oli, St. Oleguer, indrets on l’epidèmia ha estat especialment crua.  Hi ha altres indrets on està començant a estendre’s:  carrer de la Cort,  el Pati ….

Quan una epidèmia es propaga, les autoritats competents han d’actuar amb diligència i amb mesures dràstiques per evitar mals majors. És evident que no ha començat aquest any, ve de llarg i tothom ha d’assumir la seva responsabilitat en aquest problema. Però el que sí que és obvi és que portem sis anys amb la llei de barris, que portava sota el braç 400.000€ per dinamitzar el comerç i la promoció local i turística del barri. Sorprenentment aquesta arribada d’antibiòtics i recursos mèdics per guarir la malaltia, s’han usat sense un pla estratègic; com en aquells estats tercermundistes on l’ajuda internacional s’escola entre els dits i sembla que no tingui efecte.

L'epidèmia ja ha deixat comerços tancats per sempre.

Sis anys sense un projecte definit pel comerç, tapant forats, creant ajudes al lloguer comercial i a la rehabilitació, que molts cops no s’han aplicat per manca de demanda. Com es pot guarir  un malalt sense un bon diagnòstic i un bon tractament, i una epidèmia sense un pla de xoc i una estratègia.

Malauradament quan des d’Esquerra Republicana de Catalunya hem demanat a l’equip de govern de Convergència i Unió què es pensa fer per dinamitzar-ho, per canviar la tendència, quin projecte tenen.… La resposta és la mateixa: que ja estan fent moltes coses, que si al darrer any s’han obert 10  comerços nous, que si patatim,  que si patatam… I perden la veu quan es pregunta: Quans van tancar al darrer any? Quins dels que van obrir, fruit d’aquestes ajudes en els darrers 6 anys, encara estan oberts? En els que compteu per oberts hi ha també els canvis de titular i els trasllats de comerços dins del mateix barri? Teniu o penseu fer algun pla estratègic pel comerç a la zona? Quans establiments tancaran el proper any per jubilació? Aleshores l’afonia s’apodera de l’equip de govern, i ens quedem amb aquella resposta de “No sap, no contesta” típica de les enquestes, quan un ignora o bé no es vol mullar.

Des d’Esquerra creiem que hi ha moltes coses per fer enfront a aquest problema i és urgent fer-ho aviat. Un exemple senzill que no ha anat més enllà d’una tarda de feina: a la zona hi ha 4 comerços que aquest any 2012 tancaran definitivament perquè es jubilen sense que cap familiar vulgui continuar el negoci. Costaria molt poc crear una borsa d’oportunitats de negoci amb aquest establiments i facilitar i ajudar que nous emprenedors agafessin les regnes d’aquestes botigues.

Valls es troba en un dilema: botiga vivent o comerç mort, esperem que el pla estratègic que tingui el govern municipal per eradicar aquesta pesta negra no sigui treure la Mare de Déu de la Candela en processó.

EL CONTE DEL VIRREI I EL SAVI BOFILL

El Virrei i el Savi Bofill

Ciutat dels tres campanars

Hi havia una vegada una bonica ciutat; amb tres campanars, tres torrents i amb una bona gent, que tenia per costum enfilar-se uns damunt dels altres. Des de feia temps, però, tenien un greu problema. Els nens que havien d’anar a les escoles estaven dividits. El rei que manava al país, havia disposat que hi hauria dos tipus d’escoles: les públiques, que eren les que l’estat havia creat i unes altres que n’hi deien concertades, que no les va crear l’estat, però que per disposició reial, rebien també diners del rei, perquè així els pares no les haguessin de pagar. Per tant l’educació en aquesta ciutat era gratuïta per tots els ciutadans.

Vet-ho aquí, que ens els darrers anys s’havien creat greuges entre les escoles, n’hi havia que tenien molts nens de famílies de fora i d’altres que tenien nens als que calia dedicar-hi més esforços per la seva educació, els anomenaven nens amb necessitats educatives especials. El problema es feia tant gros, que alguns pares no volien portar els seus fils a segons quines escoles i poc a poc la societat s’anava segregant.

El virrei que manava a la ciutat no sabia que fer.  Si feia canviar les coses tenia por que la gent es revoltés i potser decidissin canviar de virrei;  per altra banda, a molts amics seus ja els hi anava bé que tot seguís igual.

Capficat per com podria sortir d’aquell atzucac, reuní la seva cort de regidors que entre reverències li donaren consell. També anà a parlar amb els seus assessors, uns joves molt ben pagats que s’esforçaven a satisfer-lo i a garantir que el virrei no perdés el seu estatus, car els hi anava la feina.

L'assessor més ben pagat!

Després de deliberacions van tenir una gran idea entre tots:  “El millor és treure’ns la responsabilitat de sobre, que ho decideixi un altre!” I fou així com van anar a cercar el savi  més saberut de totes les escoles: El Savi Bofill. Ell diria que calia fer,  a canvi d’una bona picotada de diners.  Si la solució no agradava als habitants de la ciutat, sempre es podria donar les culpes al savi Bofill. I si per contra, la gent ho trobava bé, seria obra i gràcia del Virrei. Una jugada perfecta.

Els dies passaven i els ciutadans i sobretot els mestres demanaven quan tindrien la recepta màgica del savi Bofill. Però ves per on, no arribava; el regidor d’ensenyament anava donant excuses de mal pagador:  que si no han acabat, que si aquesta setmana no pot venir, que el savi Bofill és gran i s’ha refredat… però no patiu que ja arribarà la solució i s’acabaran els problemes.

Finalment va passar un altre any i el savi va venir de nit i va ensenyar els resultats en secret al Virrei i als seus regidors. No se sap si es van espantar amb la solució, o van tenir por d’aplicar-la, però el que sí se sap del cert,  és que els ciutadans van haver de tornar a matricular els seus fills a les escoles sense que s’apliquessin les recomanacions del Savi Bofill.

Què havia de ser del futur de la convivència en aquell indret, si des de les escoles no s’integrava? Es preguntaven els experts en educació de la ciutat.

Aquest conte és inacabat, per aquells atzars de la història el final no ens ha arribat .

Però com que tots els contes populars acostumen a tenir un final feliç, ens voldríem imaginar un desenllaç que hauria estat com cal:

El virrei podia haver decidit aplicar els consells del savi Bofill i dels educadors de la ciutat, podien haver acabat vivint en harmonia els uns amb els altres, compartint escoles, barris i amics i sent exemple d’integració i cohesió social per als homens i dones de tot el reialme, en  aquella bonica ciutat on la gent tenia el costum d’enfilar-se uns damunt dels altres. Sempre més  podien haver estat  feliços, , i  menjar molt anissos…  O no…

EUFEMISMES O REALITATS

Fa pocs dies i ben a prop de casa nostra Convergència feia el seu Congrés i de cop i volta per tots els mitjans informatius va sortir la bona nova: Convergència ha fet un gir copernicà cap a la independència, volen l’estat propi!

Davant d’aquest devessall  informatiu per terra mar i aire un es pregunta: novetat o canvi de sinònim? Quants cops li hem sentit a parlar a convergència de sobirania, casa del catalanisme, nacionalitat… i tots els noms que us pugueu imaginar, quans eufemismes per anar marejant la perdiu!

Celebro que a partir d’ara aquest nou horitzó cap a l’estat propi, sigui el far que guiï Convergència Democràtica de Catalunya i que el vaixell que porta els independentistes cap al nostre destí s’hagi de fer més gran per encabir-hi molta més gent. Perquè no és sinó amb la unitat i la a força de tots que podem aconseguir aquest anhelat objectiu.

Tant de bo aquest cop sigui veritat i CDC estigui a l’alçada del que van proclamar en el Congrés i no acabi decepcionant els seus militants i votants. Suposo que ara, per ser conseqüents, començaran a treballar, amb els que ja ho volem, per convocar un referèndum d’autodeterminació per proclamar l’estat català, com ho farà Escòcia al 2014.

Però de moment els gestos són uns altres.  Un,  per demostrar que vol anar cap un lloc,  s’hi ha de posar a caminar, i a més fer-ho en la direcció correcta. I sembla que CDC està fent un camí que la porta lluny d’aquest horitzó.  Anant de bracet amb el PP poc es treballa per l’estat propi. Amb uns companys de viatge així, no és estrany que es facin pactes com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, on el PP podrà prendre decisions de primera magnitud a TV3 durant els propers sis anys.  Algú es pot imaginar que continuarà tota la feina que s’ha fet durant els darrers 30 anys per la llengua i la cultura del país, sota la fiscalització del PP? De moment ja s’ha tancat el Canal Internacional de TV3.

També veurem a CiU votant a favor dels pressupostos del PP a Madrid, uns pressupostos que ja ens han anticipat que no seran bons per a Catalunya. En el passat plenari, el nostre alcalde clamava a treballar junts i ajudar  la Generalitat perquè Espanya no ens segueixi escanyant, ja ens sembla bé fer-ho, però si quan gires l’esquena CiU corre a abraçar-se amb el PP i li riu totes les gràcies a Madrid, de poc servirà aquest front comú que demanava el nostre alcalde.

Per fer front d’aquesta asfixia, n’hi ha que fa anys que demanem el concert econòmic. D’altres parlen de pacte fiscal, un pacte que no sabem el que vol dir, ni coneixem el seu abast. És molt preocupant el que va dir el president Mas després del congres:  Si el pacte fiscal fracassa, haurem de crear una hisenda pròpia. Caram! Ja tenim una nova parauleta a afegir a la llista dels eufemismes convergents. Siguem valents i fem les coses! Fa pocs mesos uns empresaris de Ciurana volien pagar els seus impostos directament a Catalunya i demanaven a la Generalitat que ho fes, però el Govern de CiU va amagar el cap sota l’ala i com si sentís ploure. Ara ens hem de creure també tot això. No voldria que totes aquestes afirmacions i la proclamació que CDC ha fet un canvi de rumb, traçant ja el camí cap a l’Estat Propi, acabi amb una gran decepció col·lectiva del país. Com deia fa unes setmanes en aquest setmanari, amb CiU,  jo com Sant Tomàs.

I si algun militant de CDC té algun dubte que l’aposta de CDC és realment seriosa per arribar fins al final d’aquest camí, aleshores que ajudi ERC, perquè estem convençuts que les nostres receptes són les millors pel país, i perquè estem compromesos a fer tot el que cal per aconseguir la plenitud nacional i el benestar dels catalans.

EL TREBALL DELS “VAGOS” O LA VAGA DELS TREBALLADORS

Dilluns, tot parlant amb gent diversa de la vaga,  sorgia el comentari que de la crisi se’n surt treballant i no vaguejant. Una afirmació fàcil i demagògica. És evident que cal treballar per tirar endavant el país en aquests moments tant complicats econòmicament, però això no treu que tots els ciutadans tinguem el dret de manifestar-nos contra una reforma laboral i un govern que ens retalla els nostres drets fonamentals.

Jo vaig defensar que cal anar a la vaga general i ahir dijous vaig ser un dels milers de ciutadans que van dir PROU.  A ningú se li escapa  la complexitat de fer vaga en un context de crisi greu. Però la intransigència del Govern del PP, amb una política que empobreix la societat catalana i debilita l’economia productiva, reclama que la societat es  mobilitzi.  Cal ser molt respectuós amb tots el drets;  el de Vaga i el de treballar. Malauradament però, degut a la nova reforma laboral, hi ha hagut moltes pressions per evitar que la gent pugués exercir el seu dret a Vaga. Corria per la xarxa un llarg llistat d’empreses on s’ha coaccionat als  treballadors, s’amenaça amb l’acomiadament als vaguistes  ( http://bit.ly/H7aCnx ).  El més preocupant és que amb la nova reforma se’ls podrà acomiadar al·legant qualsevol cosa: que si han baixat les vendes, que s’hi s’ha perdut quota de mercat…. Quina empresa no ha tingut un retrocés en les vendes en un context de crisi internacional? És la porta oberta a l’acomiadament lliure.

També cal remarcar el gran esforç que han fet tots els treballadors que han anat a la vaga.  Sabem el que costa a moltes famílies arribar a final de mes i el sacrifici que comporta renunciar als diners que es descompten en fer vaga. Aquells que van a treballar i no sacrifiquen res, quan s’aconsegueixin les millores per les que s’han sacrificat els vaguistes, hi renunciaran? O bé estaran contents de tenir millors condicions laborals? Aquest és un  argument sobre el que no s’hi reflexiona gaire.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya defensem una reforma del mercat de treball cap a una direcció socialment positiva: que abarateixi l’entrada en el mercat laboral en lloc de destruir més ocupació, que doni seguretat als treballadors quan perden la feina, i que les retribucions, les condicions de treball o l’acomiadament no restin al lliure arbitri d’una de les parts.

Tornant a l’argument inicial, de la crisi se’n surt treballant i no vaguejant;  jo la secundaria si per vaguejar entenem fer el dropo, no tenir interès per la feina, ser un penques…. I hi afegiria una altra idea, de la crisi se’n surt amb més independència. M’explico:  si despleguem les atribucions que ens donava l’Estatut,  fent possible d’esdevenir l’administració laboral única de l’Estat a Catalunya amb competències executives sobre la negociació col·lectiva i les relacions laborals i disposéssim del finançament suficient, podríem donar veritables solucions a la crisi, que no passessin per la retallada de drets i de serveis als de sempre.

Per això hem de defensar el dret a decidir sobre el nostre propi mercat de treball i amb els nostres diners podrem desenvolupar un model català de relacions laborals, que fomenti la participació dels treballadors en la gestió i la presa de decisions, adequat al nostre nivell de vida, i a les necessitats del teixit productiu del país, que en un 90% son petites i mitjanes empreses.

La gent d’Esquerra Republicana creiem en l’equilibri entre els drets socials i la iniciativa empresarial, i creiem en tot allò que estimuli les expressions de diàleg social, fonamentades en la negociació col·lectiva. En moments de crisi social i econòmica greu com l’actual el diàleg social i els grans consensos són més necessaris que mai.  Perquè de les dificultats generals que ens afecten a tots i totes, només en sortirem en base a decisions col·lectives àmplies, que redrecin unes polítiques imposades i regressives que empobreixen la ciutadania.

Enfront l’atur i la retallada de drets socials, apostem pel consens, la seguretat i la responsabilitat social i econòmica dels Governs i de tot el conjunt d’agents socials.

LA FAULA DEL PROGRÉS I EL PAGÈS

Com cada dissabte a primera hora del matí vaig  al mercat de la verdura a fer la compra setmanal.  Sempre et trobes algun grup de pagesos que la fan petar, vaig parar l’orella per veure de que anava la conversa.  Eren tres homes grans amb aquelles mans amples i rugoses, amb la cara marcada pel sol, el vent i el fred.  Aquells homes que saben que és aixecar-se d’hora i treballar al defora tot el dia, el que molts cops hem sentit dir com “suar la terra”. Estaven indignats i cridaven a tornar a la lluita, a tallar carreteres i altres accions encara més contundents.

Sembla ser que fa uns anys uns homes ben vestits, que tenien les mans fines i cuidades, van aparèixer pels camps de la zona. Portaven sota els braç uns planells i els acompanyaven uns altres amb armilles grogues i amb uns estranys binocles sobre uns trípodes que no paraven  de mirar i anotar xifres en una llibreta. Els pagesos que estaven treballant en els camps van preguntar que passava, i els homes de mans fines van dir “és el progrés que arriba!, farem una gran autovia l’A27 Per poder arribar abans a Tarragona i perquè les mercaderies de Lleida arribin al port i  a més connectarem la  refineria amb el port”.  El pagès es va mirar les seves mans curtides,  va escopir-hi,  tot seguit agafà l’aixada i es posà a calçar un llarg solc de calçots, va aixecar el cap i li va etzibar al senyor de sabates de marca “ el progrés és això, treballar la terra i guanyar-se el sou amb la suor del front” i va preguntar  “Aquest progrés qui el pagarà? Nosaltres com sempre?”  Aleshores aquell senyor va començar a dir que no patis, que aviat vindrien uns altres senyors vestits de fosc i amb les mans fines, que portarien diners per indemnitzar-los,  per passar per les seves terres i que els hi donarien molts diners per les terres que els hi prendrien.  Que el progrés ells el notarien a les seves butxaques.

Efectivament al cap d’un temps van venir els homes grisos, perquè a més del vestit fosc tots ells eren foscos.  Els diners que van dir, serien menys i portaven una ordre sota el braç d’ocupació de terrenys, d’expropiació forçosa i molta prepotència. Eren els Homes de l’Estat! Al cap de cert temps entràrem grans màquines a les terres,  engolint  oliveres, avellaners, ametllers, tapant pous d’aigua i partint canalitzacions de reg,  esbotzant camins i canviant la fesomia del terreny.  Els pagesos es van començar a queixar, el progrés els feia perdre collites, passava terrenys de regadiu a secà, els hi ocupaven les terres i no podien treure’n el rendiment, tot ho aclarien amb un “No patiu, tot això s’indemnitza”

Poc a poc les màquines van anar marxant, potser a fer les autovies i autopistes de Madrid, que allà si que les acaben i a més si les autopistes tenen dèficit ens el volen encolomar als catalans. Com sempre qui paga? Catalunya, no se perquè us ho pregunteu!  I aquella A27 que portaria el progrés, el que ens ha portat és el deute al pagesos que els hi van prendre terres,  els pous d’aigua i les collites.  Els senyors de gris diuen que no es queixin que els hi pagaran 11 milions d’euros.

Però el pagès de les mans amples i clivellades pel treball, continua treballant a la terra, això si amb menys terres, més pobre que abans i patint per si plou o no,  ja que el pou  o el reg que tenia ha estat engolit en nom del progrés.

Fa pocs dies els homes grisos han tornat amb noves http://www.jordicartanya.cat/wp-admin/post.php?post=1117&action=editpromeses, ara diuen que acabaran una part de l’A27, del port fins la refineria, aquesta si que convé!. Porten diners nous de trinca per pagar aquest progrés.  Però  xiulen quan han de per pagar les indemnitzacions i per acabar les obres de la refineria en amunt tampoc.

Sempre ens quedarà el consol d’aprofitar la pista de terra que han deixat per fer alguna prova dels jocs del mediterrani!

LA GERMANDAT DE SANT TOMAS PODRIA SORTIR PER SETMANA SANTA

Per a tots aquells que no conegueu la història cristiana us faré 5 cèntims de qui era St. Tomàs. Quan Jesús va ressuscitar i es va aparèixer als apòstols, no hi eren tots i quan ho van explicar a St. Tomàs, aquest va dir que ell no s’ho creia fins que el veiés i pogués posar les seves pròpies mans a les ferides que Jesús tenia. D’aquí ve la dita “Jo com St. Tomàs” que s’usa quan algú no es creu una cosa fins que la veu.

Bé al que anàvem, cada cop hi ha més Vallencs que mostren la seva devoció per aquest Sant i vistos els darrers esdeveniments és molt probable que es creï aquesta germandat de cara a la processó de Setmana Santa. Hem pogut llegir a la premsa que el 2014 el Convent del Carme estarà acabat i els alumnes de l’Enxaneta podran tornar-hi, que l’ IES Serra de Miramar es situarà a la plaça del Quarter, que la Biblioteca de Ca Creus s’inaugurarà, bé de fet ja es va inaugurar just abans de les eleccions Municipals ara fa un any, rectifico, es posarà en funcionament molt aviat. També hem pogut sentir fa una setmana que el Conseller de
Cultura va garantir que les obres del Museu Casteller començaran el 2013 i que es tracta d’un projecte viu, potser volia dir que fa la viu viu.

Us sonen totes aquestes promeses? On són aquells alumnes que van començar el seu cicle educatiu quan l’Enxaneta estava a la Pl. Del Carme i van anar “provisionalment” a la plaça del Quarter? Ja us ho diré jo, a punt de fer Batxillerat! I no parlem de l’IES Serra de Miramar,  quants cops s’ha dit que el proper curs es començaria la construcció del nou IES, però quan hi havia calés, l’Ajuntament no tenia terrenys, i ara que finalment té, els terrenys no hi ha calés.

I la cirereta de les promeses, és el Museu Casteller. N’hem vist la maqueta, alguns  tenen la primera pedra que es va donar quan es presentà el projecte per fer-lo a la plaça del quarter, hem fet actes monumentals en carpes caríssimes  per explicar com serà;  però el més bàsic per fer aquest projecte, que és tenir els terrenys; ves per on, l’Ajuntament encara no els té;  i això que se’ns ha dit del dret i del revés que els terrenys no eren cap problema, que ja estava solucionat.  Només cal que repasseu les hemeroteques i els darrers debats electorals, on l’alcalde afirma contundenment que l’Ajuntament té els terrenys.  Com deia el meu avi: qui dia passa any empeny; o potser podríem dir: qui dia enganya, elecció guanya.

Davant de totes aquestes promeses que es van reiterant en el temps, s’han de fer veritables actes de fe. I és curiós, ara que la fe està en crisi, que els ciutadans segueixin renovant la fe en alguns polítics, que repeteixen any darrera any  les mateixes promeses. Tard o d’hora els vallencs i vallenques deixaran de beure a galet.

Dissabte passat el Pere Toda  en el Clik de la Tertúlia de Ràdio Valls, referint-se a la promesa sobre el Museu Casteller,  s’afegia a la dita de St. Tomàs, “quan ho vegi m’ho creuré!”.  Potser molts  vallencs cansats de falses promeses crearan aquesta Germandat de St. Tomàs, que es podria ben bé dir “ Germandat de St Tomàs, a Valls algun dia ho veuràs”, on podrien fer cofrares d’honor al Conseller de Cultura, l’alcalde i el regidor d’ensenyament.

BIGAS LUNA RODARÀ LA SEVA NOVA PEL•LÍCULA A VALLS?

Pel passeig de l’Estació baixava un noi d’uns 28 anys amb una barba llarga i poc polida.  Portava uns texans i una americana de pana marró.  Al seu costat, una noia, també jove, amb un vestit florejat.  Més enrere, els seguia un home de mitjana edat amb un vestit blavós i una corbata horrorosa de ratlles horitzontals.  L’acompanyava un altre senyor…, com us ho diria, una mica caspós. Vaig asseure’m en un banc per contemplar aquesta gent que semblava un quadre costumista d’una pel·lícula dels anys 70.  Aleshores em vaig il·luminar. Esclar!, segur que Bigas Luna està filmant una pel·lícula a Valls.

Després de l’èxit del pregó de les Festes Decennals li deuen haver encarregat una pel·lícula per promocionar turísticament la ciutat.  Ja ho veig a les cartelleres del Visita Valls: “El calçot i la teta.” Encuriosit, m’adreço al senyor d’aspecte més caspós, amb un aire de naftalina, i li pregunto si estan rodant una pel·lícula.  El personatge en qüestió em respon secament: “Me habla en español.”

Escruto amb la mirada tot el passeig i no veig per enlloc ni càmeres, ni furgonetes de lloguer amb material de cinema, ni joves atrafegats amb armilles plenes de butxaques que no paren de cridar… Ni  Bigas Luna.  Per tant, no es tracta d’una pel·lícula, deu ser una flash movie.   Mentre hi vaig pensant, m’apropo a un quiosc molt bonic situat al carrer Pare Palau i decideixo fullejar les portades dels diaris per esbrinar si en diuen alguna cosa.

I em torno a sorprendre repassant els titulars: “La Policia Nacional carrega brutalment contra els estudiants a València…” “El cap de la policia titlla els estudiants d’enemic.” La portada d’un altre diari ressalta: “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, esperonat per la dreta més rància, vol imposar el castellà a l’escola.” Continuo llegint i més avall m’enganxo amb un altre titular inversemblant:  “La dreta espanyolista marca l’agenda  política a Catalunya.” En un altre titular, un ministre, emulant les millors èpoques del General Franco inaugurant pantans, parla “del Plan Hidrológico Nacional”, continua la sorpresa quan en lletres grosses veig  “Es perseguirà als ajuntaments que no posin la bandera espanyola al balcó” i, finalment, una notícia que m’obliga a pessigar-me el braç per assegurar-me que no somio:  “El Partit Popular veta per primer cop un diputat d’ERC, escollit democràticament,  per ser a la comissió de secrets d’estat, perquè no se’n refia.”

Que em passa!! Topo amb gent que sembla extreta d’una altra època.  Els titulars dels diaris incideixen en notícies de l’època fosca del franquisme.  Aclaparat, cerco una explicació que ho justifiqui.  No es tracta d’una pel·lícula històrica, però no pot ser que això passi al segle XXI. Deu ser… No, no pot ser, o potser sí!  Potser a Valls hi ha una porta estel·lar que ens transporta al passat com si fos el túnel del temps.

Una porta estel·lar sí que seria un reclam turístic.  Atrauria més gent que la festa de la calçotada,  però seria un secret d’estat.  Així, doncs, estaria amagada, vigilada i salvaguardada amb càrrec als fons reservats.   Aleshores la desconeixeríem i no podríem explotar-la com a reclam turístic…  Potser per això les actuacions urbanístiques al Barri Antic estan aturades, no fos cas que es descobrís el secret.

No hem de patir, doncs.  Tot el que està passant és un miratge.  Aquestes notícies no poden passar el 2012 en un estat democràtic com el nostre. Torno cap a casa confiant que demà tot es desvetlli i sigui normal: la gent, les notícies… I que el reclam turístic continuïn sent els calçots i els castells. Llàstima, perquè l’argument de la pel·lícula de Bigas Luna, “El calçot i la teta”, prometia molt.